La Gala Pin, activista veïnal i exregidora del districte de Ciutat Vella de Barcelona, va acceptar molt amablement ser l’entrevistada de prova per posar en marxa La Trucada. Li vaig proposar parlar sobre el poder, i el vam abordar en diverses de les seves formes: el govern municipal, la Fundació Macba, l’organització veïnal o la policia.
Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube
La Gala va ser una de les impulsores de Barcelona en Comú i el 2015, amb una victòria electoral inesperada, va passar de l’activisme veïnal a la política institucional, a càrrec del que potser es pot considerar el districte més complex de la ciutat. A pocs dies de fer oficial la candidatura per les eleccions del 2019, va optar per posar fi al seu pas per l’ajuntament.
En aquesta conversa comparteix algunes reflexions sobre el poder a partir d’aquesta experiència de quatre anys. Governar és tenir el poder? «Sí i no», ens diu. «La política és com un espècie de camp de batalla, de conflicte d’interessos, i aquí hi ha tres actors que d’alguna manera decideixen els equilibris de poder: l’administració pública, el sector privat i la ciutadania, els que no tenen poder econòmic i mediàtic però moltes vegades són els que estan fent una defensa de l’interès general. Tu no arribes a l’ajuntament i tens el poder de negociar les coses, és una negociació contínua».
Parla també de la seva experiència en el conflicte per aconseguir un CAP digne per al Raval Nord, en què les elits de la ciutat, representades en la Fundació del Macba, es van oposar a una reivindicació que semblava de sentit comú. El conflicte és «fruit d’una desconnexió brutal amb la realitat quotidiana de la gent i un classisme exacerbat, en què uns veïns pobres del Raval no seran més importants que unes obres de la col·lecció del Macba». I fa autocrítica: «En part el conflicte esclata perquè jo no sóc capaç de calcular que algú pot no prioritzar un CAP al Raval Nord, i això és un error meu». Tot i això, el conflicte es van tancar amb una victòria de l’organització veïnal.
La Gala defensa la necessitat de consensos amplis entre actors amb models de ciutat molt diferents. «Hi ha un consens que és trampa, que manté l’statu quo, però hi ha un consens que implica posar molts actors molt diferents d’acord, que permeten fer un viratge radical que sigui arrelat a la realitat social i permet que quan hi hagi un canvi de govern aquest canvi no es pugui desfer ràpidament. És veritat que això et pot fer perdre radicalitat, i això és un càlcul continu entre com generes mecanismes de resiliència i alhora a què renuncies i a què no». Aquí també diferencia la política institucional de la que es fa al carrer: «Una de les funcions que ha de tenir un govern municipal, i és la seva responsabilitat, i això no ho han d’assumir els moviments, és entendre com generen mínims comuns denominadors que et permetin generar un enteniment, que no vol dir arribar a un acord».
Finalment li pregunto per la seva relació amb la policia, que en contra del que podria fer pensar el seu bagatge polític previ, va ser de les més positives entre l’equip de Barcelona en Comú. «Jo podia optar per tenir una posició bel·ligerant amb la poli, reafirmar la meva identitat prèvia i quedar super bé, o assumir la meva responsabilitat que el districte fos el millor possible i en aquest sentit donar cobertura a tots els serveis públics». «L’esquerra ha renunciat al frame de la seguretat perquè és complex, és complicat i és molt incòmode, i llavors les polítiques de seguretat les ha fraguat la dreta, havent tingut governs d’esquerres o no, el marc mental és el de la dreta», però considera que la policia és «un servei clar en una gran ciutat on si penses que pots governar sense la poli estàs destinat al fracàs». Això no treu les contradiccions i els mals tràngols, ni tampoc la por als trolls després que es publiqui aquesta conversa, però la Gala els hi diu «welcome».
Comentaris recents