Fa uns mesos, revisant l’hemeroteca de la revista del Col·legi de Periodistes, vaig trobar que el Manuel Delgado, catedràtic al departament d’antropologia de la UB, va ser protagonista d’una polèmica l’any 1991 per l’emissió d’un fals informatiu a Televisió Espanyola en el marc d’un programa del qual era guionista, Camaleó. Li vaig proposar una conversa a partir d’aquella experiència per parlar sobre la provocació. Vam parlar sobre els mitjans, sobre l’acadèmia, i vam acabar donant voltes a la necessitat (o no) de l’esperança.
Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube
Camaleó era, explica el Manuel, «una reflexió a propòsit de quins són són els límits morals de la televisió, què passaria si explotàvem fins la darrera conseqüència les dinàmiques i lògiques que semblaven orientar i de fet orienten en l’actualitat encara més la lògica de l’espectacle televisiu. Era un programa de falsificacions; no de paròdies, no de caricatures, sinó de programes impossibles, al menys fins aquell moment, que implicaven treballar amb diferents gèneres televisius de forma monstruositzada».
L’experiència no va durar gaire i considera que el seu pecat va ser començar pels informatius: «Volíem explicar que els informatius han d’aportar el mateix que els altres programes, espectacle i emoció. El que no ens van perdonar és que ens fiquéssim justament amb els informatius, perquè els informatius per definició són sempre veritat. El que va ser escandalós va ser demostrar que els informatius d’una forma o altra també eren inventats».
Posada en comparació aquella experiència amb el debat actual sobre les anomenades fake news, qüestiona que «la idea d’una notícia falsa dóna a entendre que hi ha notícies que són reals», però el Manuel nega la major: «La notícia no existeix abans del periodista; la notícia és conseqüència de l’activitat del periodista, que entre una multitud infinita, incommensurable, d’esdeveniments tria alguns com a significatius i els interpreta». Assegura que «no pots introduir informació nova, només pots dir allò que la gent ja sap».
«Això bàsicament vol dir que no pots desmentir el principi fonamental de la llei de Homer Simpson: no dir mai res fins que no estàs segur que els demés pensen com tu. Això és bàsicament el que fem habitualment, no complicar-nos la vida per evitar el conflicte. En quant dius qualsevol cosa que no sigui d’una forma o altre el que tothom sap, automàticament quedaràs com un provador», assenyala.
I aquesta perspectiva no ens fa perdre l’esperança? «El fet que la societat sigui una merda no vol dir que ho sigui la vida», remarca el Manuel. «Una cosa és que no hi hagi res a fer, i una altra diferent és que no s’hagi de fer res. Des del punt de vista moral, tu no fas una cosa perquè tingui resultat; hi ha coses que s’han de fer perquè s’han de fer, i el fet que no puguin canviar no les fa menys indignants. Cadascú fa el que creu que ha de fer, i es pot estar implicat sense esperança».
[La foto del Manuel Delgado és d’Amador Alvarez per Wikimedia Commons]
Comentaris recents