Select Page

Miguel Sicart i el software ridícul

by | 27/octubre/2020

Miguel Sicart i el software ridícul

 
Play/Pause Episode
00:00 / 36:43
Rewind 30 Seconds
1X

Què ens aporten unes aplicacions que no imaginen solucions a problemes reals sinó que resolen problemes imaginaris? El Miguel Sicart és professor i coordinador del Centre de Recerca sobre Jocs d’Ordinador de la Universitat de Tecnologies de la Informació de Copenhaguen, a Dinamarca, i ens provoca aquesta pregunta amb un projecte amb el que crea programari ridícul. A partir d’aquest projecte, vam parlar sobre la ideologia darrere les tecnologies que utilitzem, sobre les possibilitats del joc, sobre la ‘patafísica i sobre com, en realitat, vivim en un món bastant ridícul.

Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube

L’objectiu de Ridiculous Software és «riure de la fe que tenim en el programari i de les ideologies que inscrivim tant en el desenvolupament com en el consum de programari, aquesta idea que tot es pot solucionar si tenim una app, que la intel·ligència artificial ens revela la veritat del món o que els assistents de veu són els nostres esclaus; el projecte vol mostrar que hi ha maneres alternatives de pensar el programari», explica el Miguel. En un article que va escriure amb Irina Shklovski, ho van plantejar com a programari ‘patafísic, basant-se en la ciència inventada per l’autor francès Alfred Jarry: «és la ciència dels problemes imaginaris; el que fa Jarry és riure-se’n del discurs positivista de finals del XIX».

El Miguel busca assenyalar no només la ridiculesa del programari que desenvolupa —com una aplicació per mantenir la teva atenció sobre la pantalla sense cap contingut—, sinó la del programari en general: «Tot el programari és ridícul, però hi ha programari que a pesar de ser ridícul és útil». O dit d’una altra manera: «Quan desenvolupes programari el que fas es limitar el món, el redueixes fins que és computable perquè la màquina pugui realitzar operacions amb ell, i en aquesta reducció elimines la immensa varietat del món i la immensa riquesa dels problemes».

Vaig descobrir el Miguel a l’exposició Gameplay del CCCB, on explicava en la seva experiència intentant jugar als Sims com a Kurt Cobain, crear un sim infeliç inspirat en el cantant de Nirvana. El resultat, però, va ser que el joc el forçava a consumir, treballar, fer amics… «Inclús els Sims tenen una ideologia política, que et força a jugar d’una determinada manera, i aquesta ideologia és la vida d’una minoria blanca, amb estudis i accés a uns determinats recursos del nord de Califòrnia».

Però només els videojocs ens forcen a jugar d’una manera determinada? «Si vols fer servir Facebook has de pensar i actuar de la manera que Facebook vol que actuïs, i és exactament el mateix amb qualsevol xarxa social», respon el Miguel. «És extremadament difícil veure aquesta ideologia, perquè està programada dins d’un software rodejat d’una creença en la idea del gaudi o del joc; és molt plaent interactuar amb Facebook o Twitter, i cada nova implementació d’interfície es fa una mica més jugable. Per mi el perill és que estem utilitzant el joc, que ens pot ajudar a imaginar altres móns possibles, per convèncer-nos que no hi ha un altre món possible». En definitiva, «la gran diferència és que mentre Counter Strike t’aporta un lloc en què pots sortir de la quotidianitat, i tu saps que n’estàs sortint, Twitter injecta aquesta jugabilitat en allò quotidià, i així es com es fa més perillós, amb aquesta idea del joc com a control o com a limitació a la pràctica de la nostra quotidianitat».

Segueix La Trucada.

Manuel Delgado i la provocació

Manuel Delgado i la provocació

Fa uns mesos, revisant l’hemeroteca de la revista del Col·legi de Periodistes, vaig trobar que el Manuel Delgado, catedràtic al departament d’antropologia de la UB, va ser protagonista d’una polèmica l’any 1991 per l’emissió d’un fals informatiu a Televisió Espanyola en el marc d’un programa del qual era guionista, ‘Camaleó’. Li vaig proposar una conversa a partir d’aquella experiència per parlar sobre la provocació. Vam parlar sobre els mitjans, sobre l’acadèmia, i vam acabar donant voltes a la necessitat (o no) de l’esperança.

Carmen Juares i la precarietat laboral

Carmen Juares i la precarietat laboral

Hi ha persones que treballen i són pobres. Hi ha persones que treballen i no tenen garantits la majoria dels seus drets laborals. Hi ha persones que es troben en aquesta situació treballant dia i nit pràcticament totes les hores de la setmana. La Carmen Juares, confundadora de l’Associació Mujeres Migrantes Diversas coneix bé aquestes situacions, perquè ha treballat com a cuidadora interna, perquè porta anys d’activisme en defensa dels drets de les treballadores de la llar i de cures, i perquè actualment és la responsable de precarietat i noves realitats del treball de CCOO Catalunya. Parlem sobre la precarietat que pot anar de les treballadores de la llar fins als riders de Glovo o Deliveroo.

Presentació: Un podcast de reflexions telefòniques

Sóc el João França, sóc periodista, i m’agradaria presentar-vos ‘La Trucada’, un podcast d’entrevistes per escoltar i aprendre de gent que fa front a qüestions molt diverses.

Omar Thomaz i el bolsonarisme

Omar Thomaz i el bolsonarisme

Què està passant al Brasil? D’on surten el president Jair Bolsonaro i el seu projecte polític? Amb l’Omar Thomaz, antropòleg i professor de la Universitat de Campinas, al Brasil, hem intentat abordar aquestes qüestions. L’Omar defensa que un govern com aquest, que menysprea la vida, l’hem d’anomenar feixista, i ens demana que no deixem de parlar de la situació que atrevessa el país.

Karma Peiró i els algoritmes

Karma Peiró i els algoritmes

La Karma Peiró, periodista especialitzada en tecnologies de la informació i la comunicació, ha estat treballant darrerament sobre l’ús dels algoritmes de decisió automatitzada a Catalunya. Parlem sobre la seva presència en diversitat d’espais de la nostra vida, els seus beneficis, riscos i biaixos.

Hoda Dahbi i la convivència

Hoda Dahbi i la convivència

L’Hoda Dahbi és educadora social i treballadora del Servei de Prevenció i Convivència del districte de Sant Martí de Barcelona. A la Verneda i la Pau, on desenvolupa la seva tasca, li diuen que a ella i al seu company de servei els paguen per passejar, però el que fan és recórrer el barri per identificar, prevenir i abordar els conflictes que puguin sorgir tant al carrer com a les comunitats de veïns i veïnes. Vam tenir una conversa sobre la convivència, sobre com es fomenten o reconstrueixen els vincles comunitaris i sobre la importància de conèixer qui viu a la porta del davant.

Ainhoa Nadia Douhaibi i el racisme institucional

Ainhoa Nadia Douhaibi i el racisme institucional

Què és el racisme? Com s’expressa a les nostres institucions? Amb quins objectius? En vam parlar amb l’Ainhoa Nadia Douhaibi, que és activista antiracista, investigadora, mestra i educadora social. El seu últim llibre, escrit conjuntament amb Salma Amazian, ‘La radicalización del racismo’, aborda la islamofòbia d’estat i les polítiques de prevenció antiterrorista. També forma part del col·lectiu Did L3onf – Contra la violència, un espai autogestionat per respondre a les necessitats de joves que en molts casos han passat per centres d’acollida.

Miguel Sicart i el software ridícul

Miguel Sicart i el software ridícul

Què ens aporten unes aplicacions que no imaginen solucions a problemes reals sinó que resolen problemes imaginaris? El Miguel Sicart és professor i coordinador del Centre de Recerca sobre Jocs d’Ordinador de la Universitat de Tecnologies de la Informació de Copenhaguen, a Dinamarca, i ens provoca aquesta pregunta amb un projecte amb el que crea programari ridícul. A partir d’aquest projecte, vam parlar sobre la ideologia darrere les tecnologies que utilitzem, sobre les possibilitats del joc, sobre la ‘patafísica i sobre com, en realitat, vivim en un món bastant ridícul.

Gala Pin i el poder

Gala Pin i el poder

La Gala Pin, activista veïnal i exregidora del districte de Ciutat Vella de Barcelona, va acceptar molt amablement ser l’entrevistada de prova per posar en marxa ‘La Trucada’. Li vaig proposar parlar sobre el poder, i el vam abordar en diverses de les seves formes: el govern municipal, la Fundació Macba, l’organització veïnal o la policia.

Sabrina Sánchez i el treball sexual

Sabrina Sánchez i el treball sexual

L’estiu del 2018 l’Organización de Trabajadoras Sexuales (OTRAS) es va inscriure davant el Ministeri de Treball, i fins i tot el president del govern, Pedro Sánchez, es va comprometre a impedir que prosperés el registre d’un sindicat de treballadores sexuals, finalment suspès per l’Audiència Nacional. La Sabrina Sánchez és secretària de comunicació d’OTRAS, i també és activista en les lluites trans i migrant. Vam tenir una conversa amb ella sobre treball sexual, organització col·lectiva, feminismes i transfòbia.