Què ens aporten unes aplicacions que no imaginen solucions a problemes reals sinó que resolen problemes imaginaris? El Miguel Sicart és professor i coordinador del Centre de Recerca sobre Jocs d’Ordinador de la Universitat de Tecnologies de la Informació de Copenhaguen, a Dinamarca, i ens provoca aquesta pregunta amb un projecte amb el que crea programari ridícul. A partir d’aquest projecte, vam parlar sobre la ideologia darrere les tecnologies que utilitzem, sobre les possibilitats del joc, sobre la ‘patafísica i sobre com, en realitat, vivim en un món bastant ridícul.
Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube
L’objectiu de Ridiculous Software és «riure de la fe que tenim en el programari i de les ideologies que inscrivim tant en el desenvolupament com en el consum de programari, aquesta idea que tot es pot solucionar si tenim una app, que la intel·ligència artificial ens revela la veritat del món o que els assistents de veu són els nostres esclaus; el projecte vol mostrar que hi ha maneres alternatives de pensar el programari», explica el Miguel. En un article que va escriure amb Irina Shklovski, ho van plantejar com a programari ‘patafísic, basant-se en la ciència inventada per l’autor francès Alfred Jarry: «és la ciència dels problemes imaginaris; el que fa Jarry és riure-se’n del discurs positivista de finals del XIX».
El Miguel busca assenyalar no només la ridiculesa del programari que desenvolupa —com una aplicació per mantenir la teva atenció sobre la pantalla sense cap contingut—, sinó la del programari en general: «Tot el programari és ridícul, però hi ha programari que a pesar de ser ridícul és útil». O dit d’una altra manera: «Quan desenvolupes programari el que fas es limitar el món, el redueixes fins que és computable perquè la màquina pugui realitzar operacions amb ell, i en aquesta reducció elimines la immensa varietat del món i la immensa riquesa dels problemes».
Vaig descobrir el Miguel a l’exposició Gameplay del CCCB, on explicava en la seva experiència intentant jugar als Sims com a Kurt Cobain, crear un sim infeliç inspirat en el cantant de Nirvana. El resultat, però, va ser que el joc el forçava a consumir, treballar, fer amics… «Inclús els Sims tenen una ideologia política, que et força a jugar d’una determinada manera, i aquesta ideologia és la vida d’una minoria blanca, amb estudis i accés a uns determinats recursos del nord de Califòrnia».
Però només els videojocs ens forcen a jugar d’una manera determinada? «Si vols fer servir Facebook has de pensar i actuar de la manera que Facebook vol que actuïs, i és exactament el mateix amb qualsevol xarxa social», respon el Miguel. «És extremadament difícil veure aquesta ideologia, perquè està programada dins d’un software rodejat d’una creença en la idea del gaudi o del joc; és molt plaent interactuar amb Facebook o Twitter, i cada nova implementació d’interfície es fa una mica més jugable. Per mi el perill és que estem utilitzant el joc, que ens pot ajudar a imaginar altres móns possibles, per convèncer-nos que no hi ha un altre món possible». En definitiva, «la gran diferència és que mentre Counter Strike t’aporta un lloc en què pots sortir de la quotidianitat, i tu saps que n’estàs sortint, Twitter injecta aquesta jugabilitat en allò quotidià, i així es com es fa més perillós, amb aquesta idea del joc com a control o com a limitació a la pràctica de la nostra quotidianitat».
Comentaris recents