Hi ha persones que treballen i són pobres. Hi ha persones que treballen i no tenen garantits la majoria dels seus drets laborals. Hi ha persones que es troben en aquesta situació treballant dia i nit pràcticament totes les hores de la setmana. La Carmen Juares, confundadora de l’Associació Mujeres Migrantes Diversas coneix bé aquestes situacions, perquè ha treballat com a cuidadora interna, perquè porta anys d’activisme en defensa dels drets de les treballadores de la llar i de cures, i perquè actualment és la responsable de precarietat i noves realitats del treball de CCOO Catalunya. Parlem sobre la precarietat que pot anar de les treballadores de la llar fins als riders de Glovo o Deliveroo.
Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube
L’explotació està normalitzada en l’àmbit del treball domèstic, tan a nivell social com laboral. Pel que fa a la societat, la Carmen lamenta que «persones que paguen els seus impostos, no tracten ningú malament, no embruten el carrer… compleixen les normatives per funcionar com a societat, quan han de contractar algú per cuidar les criatures o la gent gran, com menys hagin de pagar, millor». D’altra banda, la llei no ajuda. D’entrada, la llei d’estrangeria, perquè «viure amb la persona malalta i sortir unes poques hores a la setmana són condicions que normalment accepten dones que no tenen papers». I després, fins i tot les que poden accedir al treball regular, estan sotmeses a una legislació específica del treball de la llar i no tenen dret a l’atur, estan fora de la llei de protecció de riscos laborals, i poden ser acomiadades d’un dia per l’altre sense cap justificació.
Tot i ocupar-se de l’àrea de «noves realitats del treball» a CCOO, la Carmen qüestiona que siguin tan noves. Té companys de sindicat que li parlen de la precarietat que vivien els repartidos abans que arribessin els riders que treballen a través d’una aplicació. «Aquestes plataformes que es venen com a noves, disruptives, d’economia col·laborativa i del segle XXI, estan oferint feines amb condicions del segle XX». No obstant, aquesta realitat dels falsos autònoms que no comparteixen un centre de treball planteja nous reptes pel sindicalisme. «Sigui un treballador rider o una treballadora d’una botiga o d’una fàbrica, al cap i a la fi hem de saber quines són les necessitats d’aquestes persones per poder organitzar-les», apunta la Carmen.
Part de la seva acció sindical passa per anar a parlar amb els repartidors en els punts en què es troben a l’espera de comandes per conèixer les seves necessitats. Així han acabat organitzant una formació de reparació i manteniment de bicicletes, per respondre a una necessitat molt pràctica que expressen, però aprofiten per incloure-hi informació sobre drets laborals, qüestions d’estrangeria o normativa viària, pensats per respondre a altres inquietuds del col·lectiu.
«Ens han venut que gairebé tots som classe mitjana i que la gent que és precària és la que no té estudis, la persona migrada, qui no s’esforça, però la precarietat s’està instal·lant amb molts sectors i hem de lluitar per fer-hi front», alerta la Carmen. «Hi ha aquest individualisme tan perillós, que ens diu que si arribem lluny és perquè ens hem esforçat, però si arribem lluny és perquè hem tingut molta gent que ens ha ajudat en el camí».
Comentaris recents