Torna La Trucada amb una entrevista que busca il·luminar-nos el camí i mirar el món —que està força fotut— amb més optimisme. La Layla Martínez, escriptora i editora a Levanta Fuego, va escriure el 2020, en ple confinament, un llibre titulat Utopía no es una isla, que busca oferir-nos un catàleg de mons possibles perquè deixem de pensar que el futur només pot anar a pitjor.
Escolta-ho a Spotify | Google Podcasts | Apple Podcasts | iVoox | YouTube
La Layla reprèn la frase arxicitada —i no per això menys encertada— de Fredric Jameson que diu que «és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme» per explicar-nos perquè ens passa això. La nostra confiança en un futur millor comença a esquerdar-se amb l’inici de la contrarevolució neoliberal, que vol fer front als moviments radicals dels anys 70. «I té lògica perquè realment el neoliberalisme va empitjorar les condicions de la gent, de l’estabilitat a les feines, de les baixades de sou… Estava fonamentada la sensació de que de cop s’anava a pitjor i que el passat havia estat millor», remarca.
En aquest sentit, ens diu que la producció cultural hi juga un paper important. Quan en sèries, llibres, pel·lícules o videojocs el que predomina són les distopies, «quan tota la producció cultural diu el mateix, acaba generant un efecte conservador, un “que em quedi com estic perquè el futur és pitjor”». En aquest context, la Layla apunta que fins i tot en les ficcions post-capitalistes, no hi ha ningú que hi hagi lluitat en contra. «El capitalisme sembla una força caiguda del cel, com els faraons d’Egipte, que eren com déus i ningú hi podia lluitar, s’acabarien morint per si sols».
Un dels temes que més treballa la Layla actualment és la crisi ecològica, que ens posa en una disjuntiva difícil: «Alhora que fa encara més difícil imaginar un futur millor, ens posa un cronòmetre sobre el cap que ens obliga a fer canvis molt dràstics en molt poc temps si volem assegurar la nostra supervivència i la de moltes altres espècies al planeta». Tot i que troba que és difícil organitzar un moviment molt ambiciós i amb prou força i múscul com necessitem en un moment de desil·lusió, però troba que podem aprendre d’exemples del passat. Cita concretament la lluita que es va organitzar als anys 80 i 90 per fer front a la pandèmia del VIH/sida, «que aconsegueix aixecar un moviment enmig d’aquest dol, que va ser molt radical i va lluitar en les pitjors condicions possibles». «Trobo que, salvant totes les distàncies, cal aprendre molt d’aquest treure forces del dol i saber que l’esperança és important», conclou.
I a la recerca d’aquestes esperances, parlem també sobre els llocs a on ha anat a buscar referències més enllà de l’eurocentrisme, de Star Trek i de la importància de tractar-nos bé.
Comentaris recents